Estas son unas letras que he escrito estos días. Me gustaría compartirlas con vosotr@s.PENSAVA QUE MAI MÉS PODRIA TORNAR A ESCRIURE RES
I mira, ho estic fent! Potser és que havia de trobar aquest quadern i aquest bolígraf, igual que avui he trobat un llibre que m'ha tornat la pau. Però més bé crec que és al contrari, que sempre son els llibres els qui em troben a mi.
Han passat poc més de dos mesos des de la mort de la meua germana. Per un moment he tingut la temptació de dir "traspàs", és una paraula que m'agrada molt, i no "mort". Però avui en diré mort, ho he decidit ara mateix. Com a part de la meua nova relació amb ella. Ja sóc capaç de posar-la, de posar-ho, per escrit, sobre el paper.
Pensava que no podria mai, i ara em bullen tantes idees al cap que no sabria ni per on començar. Potser deixaré de banda la narració de fets i sentiments i em centraré avui en els projectes.
EL PRIMER: fer constar, amb gestos senzills, el meu agraïment a les persones que m'han ajudat a caminar. Que dia a dia m'ajuden. Dic amb gestos senzills perquè no se m'acut un regal tan gran que puga representar el que aquestes persones i el seu suport signifiquen per a mi.
EL SEGON: reprendre i acabar els projectes que tinc pendents. Projecte d'investigació, cursos, majors... Fins ara em sentia com un ratolí desorientat i incapaç de fer res. Avui, per primera volta, em sent capaç de tornar a portar les regnes de la meua vida.
I el tercer... "EL PROJECTE". Aquest encara estic esbossant-lo però ja puc començar a intuir-lo. Les línies generals podrien ser: viure bé, en el sentit de viure en pau. Fer feliços als i a les que tinc al costat. Abandonar la superficialitat en la meua vida. Deixar pas a aquesta nova persona ue sóc sense resistències. I agrair. Una vegada més, agrair. A la meua germana MARI tot el temps viscut, tots els seus somriues, i tota la saviesa que ens ha deixat.
Estic segura que ella se n'ha anat abans perquè ja estava preparada per a fer-ho. Amb la seua relativament curta edat i amb el seu bagatge d'experiències, ella ja havia trobat, havia descobert molt abans que nosaltres, el veritable sentit de la nostra existència, del nostre pas per aquest món.
Per acabar, per si algun dia em falla la memòria o tinc un mínim instant de dubte, vull deixar constància ací que em sent molt afortunada perquè se m'ha permés saber, i no simplement creure, que aquesta vida nostra no és més que una mínima part. I que quan algun dia jo tanque els ulls, ella i tota la gent que estime i que ara no està físicament amb nosaltres em rebrà plena de llum i alegria.
Camós, Girona, 22 d'agost de 2008Lourdes