No em sorprenderà gens saber que esta nit tots els que estem ahí mirem al cel a vore si eixa estrelleta brilla un poc més de lo normal… Avui és el seu dia, avui somriu més que mai, avui estarà més guapa i brillarà encara més…

I qui diu que quan una persona es mor tot acaba ahí, que eixa persona deixa d´existir?? La meua propia experiéncia ha sigut al revés. Des de fa un any tu estàs més viva per a mi. Et tinc present diariamente i t´anyore quan pasa un temps sense saber de tu…. Dés de fa un any m´has donat consells a través de les frases célebres que m´has ensenyat, m´has fet descobrir algún grup de música que no està gens mal, m´has fet sentir diferent sentiments.

I qui diu que quan una persona mor passa a ser tema tabú? A mi m´encanta repasar la teua vida, recordar alguns moments amb tu mentres estaves viva (aquell abracet en les Tasques de Castelló, jeje, les bromes que et feia el meu iaio i tu sempre li ensenyaves eixe somriure que tens.. etc..) i moments que he tingut amb tu després. Em passaria hores escoltant anécdotes de les teues germanes sobre tu. I molts amics meus han arribat a agafarte molt de carinyo per un parell de conversacions que hem tingut sobre tu :-)

Et senc, i mentres et senca se que estàs ahí…..

Un abrac enorme i felicitats!! Avui és el teu dia.

Ana B.

F e l i z
c u m p l e
M a r i

A todos los que creen que morir
no es dormirse en un sueño final,
sino despertar definitivamente
a una Vida plena y feliz.
A todos los que quisieran creerlo,
y sufren porque no pueden.
Y a todos los que no lo creen
y lo niegan;
pero se sentirán felices
cuando al morir constaten,
que lo que negaron era cierto.
PORQUE EL AMOR
ES MAS FUERTE
QUE LA MUERTE,
y todo lo que entrega no lo pierde,
porque lo recupera acrecentado,
precisamente
por haberlo dado.
Cuando naciste, dijeron:
"Te dieron a luz",
"Te alumbraron".
Pero tú cerraste los ojos
encandilado, enceguecido.
Cuando mueras cerrarán tus ojos,
y dirán: "Se durmió en paz".
Y tú estarás como nunca,
con los ojos abiertos a la Luz,
como nunca despierto.
¡Para siempre!
René Trossero

Annabel Lee

Fa molts i molts anys,
En un regne a prop del mar,
Hi vivia una donzella coneguda
Amb el nom d’Annabel Lee;
I aquesta donzella no vivia amb un altre pensament
Que no fos estimar i ser estimada per mi.
Jo era un nen i ella era una nena,
En aquell regne a prop del mar:
Però nosaltres ens estimàvem amb un amor que era més que amor,
Jo i la meva Annabel Lee;
Amb un amor que els serafins alats del cel
Ens envejaven a ella i a mi.
I aquesta va ser la raó per la qual, fa temps,
En aquell regne a prop del mar,
Un vent va sortir d’un núvol, i va refredar
La meva bella Annabel Lee;
Per això els parents del seu llinatge van venir
I van prendre-me-la,
Per silenciar-la en un sepulcre
En aquell regne a prop del mar.
Els àngels, que no eren ni la meitat de feliços al cel,
Ens van envejar a ella i a mi
—Sí!—; aquesta va ser la raó per la qual (com tots els homes saben,
En aquell regne a prop del mar)
El vent va sortir d’un núvol a la nit,
I va refredar i assassinar la meva Annabel Lee.
Però el nostre amor era molt més fort que l’amor
Dels que eren més grans que nosaltres
— I més savis—
I cap dels àngels de dalt del cel,
Ni dels dimonis de sota del mar,
Podrà mai separar la meva ànima de l’ànima
De la bella Annabel Lee.
Perquè la lluna mai brilla sense portar-me somnis
De la bella Annabel Lee;
I les estrelles mai resplendeixen sense que vegi els ulls brillants
De la bella Annabel Lee;
I per això, tota la nit, la passo al costat
De la meva estimada, de la meva estimada, de la meva vida i de la meva esposa,
En el seu sepulcre a prop del mar,
En la seva tomba a la riba del mar.




(E.A. Poe, traducció de Xavier Berenguel)

La distancia no está en las manos, en el saludo, en los pañuelos.
La distancia no está en los caminos, ni siquiera en el tiempo.

La cercanía no está en el territorio, ni en los metros o kilómetros.
La cercanía no está, ni siquiera en el espacio que pueda separar a los individuos.

Se puede palpitar estar cerca y lejos simultáneamente.
Se puede presentir que el espacio físico no es condición indispensable para estar juntos.

La verdadera distancia entre las personas está en sus almas.
La verdadera cercanía está en el encuentro.

El encuentro se producirá, sólo, cuando sus espíritus se entrelacen danzando en sintonía… atravesando senderos de afectos, conexión intelectual, admiración, amor… mutua comunicación, más allá de las palabras… en una natural y sincera integración
del uno con el otro.

Cuando se produzca la verdadera y definitiva unión ella traspasará los tiempos y todos los espacios.
Cuando hayamos comprendido, vivenciado y sentido el verdadero encuentro los hombres comenzaremos a definir un nuevo concepto de distancia y a percibir otro significado de la palabra “siempre”.

Los seres humanos tenemos la urgente necesidad de encontrarnos más allá del simple contacto físico…
Entonces, la vulgar distancia no será un obstáculo para percibirnos y palpitarnos.

“Hace muchos años, en una aldea lejana, un niño le preguntó al hombre más sabio de su pueblo: ‘Señor, ¿dónde vive la esperanza?’

El maestro lo miró dulcemente durante unos instantes y le contestó:
‘Donde la dejen entrar”...